17 de juny de 2011

Un problema de convivència

Avui m’he tornat a trobar el gos del veí al meu galliner. Per sort hi era jo, arreglant-hi unes coses, i només de veure’m va girar cua i córrer cap a casa seva. No sempre he tingut tanta sort: un cop se’m va cruspir tres gallines.

Abans de tenir gallines es conformava amb pixar-se al meu hort, o a la porta de casa meva -fins i tot un dia va entrar-hi i es va pixar a dins- i cagar-s’hi allà on volia. En aquells temps jo em sentia molt sola, perquè això només era un problema per mi. “Els gossos sempre han anat aviats”, em deia la gent de Segura. Tanmateix els sentia moltes vegades queixar-se de les caques de gos que ocasionalment apareixien al carrer, i jo em preguntava, aquells gossos sempre aviats, on s’hi cagaven?...

També he sentit les amenaces de mort que proferia l’amo del gos que ara es passeja per casa meva contra un altre gos, perquè sospitava (no sabia del cert si era aquest) que s’hi cagava a prop de l’entrada del seu garatge, al carrer. Això li molestava moltíssim, tot i que ara troba molt normal que el seu gos faci el mateix a casa meva.

Des que el seu gos es va portar les meves tres gallines la gent de Segura em dona la raó, però em fa l’efecte que ho fan perquè pari de queixar-me, així que he deixat de dir-ne res fins avui, que he tornat a veure el gos al meu galliner i que, a sobre, m’he sentit dir que el que he vist no era un gos, que era una guineu. Deu ser que els de Barcelona no sabem distingir una cosa de l’altre.

Crec que tots sabeu que no sóc l’única perjudicada: n’hi ha un que cuida el seu jardí amb molt carinyo per trobar-s’hi un cop per setmana una bona tifa del nostre amic, n’hi ha un altre que s’ha quedat amb un conill menys al seu corral. Tampoc sóc la que més ha perdut: un altre més ha alimentat aquest gos amb moltes més gallines que jo, i més d’un cop.

Com veieu, treballa sense descans per ser el millor amic de l’home.

I el pobre gos va ben errat: la seva família s’ocupa d’ell a estones, passa la major part del temps lligat i sol... El que més li agrada és sortir a córrer així com l'avien. Això i atacar gallines.

Necessito consell. Què he de fer? Què hi faríeu vosaltres? Si penseu que n’he de parlar amb els seus amos us diré que ho porto fent des de fa molt temps, sense resultat de cap tipus. I que he decidit no parlar-hi més.

Perquè entengueu que no vulgui parlar-hi, mireu quines coses he arribat a sentir: he de “deixar d’emprenyar perquè jo estava aquí molt abans”. “Hauràs de fer una tanca al voltant de tot el terreny”. També els agrada la broma: quan venen a Segura comenten, “a veure quantes gallines queden vives!” El més freqüent és “se m’ha escapat!” I el definitiu: “aquest gos no menja gallines, és la guineu”.

Potser més que consell necessito que em feu costat. Espero les vostres respostes.

2 comentaris:

  1. Molt estimada Bea:
    Interpreto entre línees un terrible sentiment de indefensió i frustració llargament acumulat que t’ha portat a buscar consol desesperat en aquesta plaça pública virtual. Espero d’entrada que el simple fet de haver-ho pogut fer ja sigui part de la medicina, però tal i com dius en acabar la teva exposició pública dels fets, més que consell ens demanes que et fem costat. Doncs bé, per suposat que tant el Amai com jo te’n fem de costat, de fet això que ara tu estàs vivint (aquesta sensació de menyspreu, real o no, però la sensació que a tu et provoca és aquesta) per a nosaltres és una mena de “déjà vue” doncs ho varem viure ara fa uns anys. Estic, però, absolutament convençut de que per part del propietaris del gos no hi ha una intenció conscient de menyspreu cap a tu, o al menys no per part de tots. Crec que simplement es tracte d’una greu manca de comprensió de la teva situació, amb voluntat o no, però el que està clar és que per la raó que sigui esteu en nivells de ona molt diferents, pel que difícilment el vostre diàleg és possible.
    Segurament la solució és parlar-ho amb tranquil•litat assegudes les dues parts fent un cafè. Jo si vols m’ofereixo de mediador.
    Tot i que entenc perfectament que tu, probablement, el que més necessites és no només un canvi radical d’actitud del amos del gos i en conseqüència d’aquest, sinó una aproximació de comprensió cap a la teva situació per part de tothom. Doncs bé, mentre això succeeix o no, et proposo que no sacrifiquis la teva digna i merescuda felicitat, ni el teu paradís, que amb tant esforç has aconseguit, per un problema d’ona. Això és el que varem fer nosaltres.
    T’estimem i t’abracen.

    ResponElimina
  2. Hola Bea,
    T'entenc i et recolzo.
    Certament pateixes una situació molt lamentable en la que l'animal no en té cap mena de culpa. Crec positiva la idea del Kiku de parlar-ne cara a cara amb algú més que condueixi i recondueixi el tema. Personalment crec en les persones, en el diàleg i que s'han d'esgotar totes les vies possibles per aconseguir una convivència pacífica i tranquila.
    T'estic escrivint i em ve a la ment aquell passatge del Nou Testament de sant Mateu que diu: "Si el teu germà peca, vés, renya'l entre tu i ell sol. Si no t'escolta, pren-ne un o dos amb tu... Si no us escolta....
    La situació que ens narra sant Mateu i la teva no és certament la mateixa però el fil conductor per aconseguir un bon fi potser sí.
    Si puc ajudar a reconduir aquests lamentables fets, sols has de dir-m'ho.
    Una abraçada
    Enric

    ResponElimina

TANCA L'AIXETA

TANCA L'AIXETA
A Segura hi ha una fuita d'aigua